¿Aledua es el nostre futur?

Perdut en la Ribera Alta es troba el castell d'Aledua, està ubicat al marge esquerre del riu Magre. En la Vall dels Alcalans, i dins del terme de Llombay.
Domina tota la vista fins a Aledua i fins i tot al poblat moro de LLombay. Es un castell curiós, per que no es troba en la cima de la montanya, si no en les seues faldes.
La seua funció era la defensa d'Aledua, que perteneixia a la família Centelles en el sigle XIV. Després en el sigle XV fon venut al Duc de Gandia, i anà arruïnant-se després de l'expulsió dels moros.
Ademés de ser el punt de defensa de Aledua, es va convertir durant l'historia en un punt de resistencia, dels moros, en la guerra d'Independència i després en les guerres carlistes.

Hui en dia encara queden alguns rests visibles, com son la torre en si, i uns trossos de ¿muralla?, pero a part d'açò llamentablement ya no es lloc visitat, quedant en els nostres recorts quant anàvem de menuts a menjar-mos la mona, o deixant-se vore des de el poble o la carretera.

D'esta manera quedarà un dia el nostre Regne, o millor dit d'esta manera estan fent que quede el nostre territori, que com el castell soles li queda el nom, ya que sense ell seria molt difícils de trobar.
Hem tingut un moment d'esplendor, que ningú mos deu negar, ya que fórem sigle d'Or molt ans que totes les llengües actuals. Pero això no està servint de res, ya que els nostres veïns, mesclats en exiliats alemans dels anys 50, han estat minant les nostres institucions com ya feren estos últims en Polonia, a la qual privaren inclús de identitat pròpia ( si hablan aleman es porque son alemania, Adolf Hitler)
Arribat l'hora, estem enfront d'un difícil lema, que emmarcat en la fabula de Sheakespeare es podria resumir en un "ser o no ser".Si un "ser o no ser" al que mosatros, els valencianistes de cor hem rescatat en el nostre que fer, utilisant-lo tant en el treball, en lo carrer, inclús en els nostres ratets de sofà, encara que son molt pocs.Eixe ser o no ser que mos està tornant folls i que mos està fent perdre algo que sempre hem tingut,identitat, ilusió, i sobre tot amistats.
Eixe ser o no ser, que mos fa amargar-mos la vida, per culpa d'uns polítics venuts als dines catalans i que han fet del vot útil la mentira mes gran del mon, i en ella la mort per assimilació de la nostra llengua.
Pero parlant en la gent, arribe sempre a fer-me la mateixa pregunta:-¿estarà realment tot perdut o encara quedarà un punt d'esperança en algun lloc perdut ?- Si esperança, allò que els meus pares m'ensenyaren tantes voltes pero que després al viure la vida real, comence a tirar en falta, no se si per perdre tantes coses, o per que encara no he vist en esta vida ningú que tinga un poc de sentit comú i que faça les coses per fer-les, no soles per dines sino per amor, sentiments...
L'opinió de la majoria, es ben senzill,- no està res perdut,¿ que mes dona si li diuen català si yo se ben segur que es valencià?- Eixa opinió, es la mes extensa, encara que n'hi ha una que li guanya:- A mi això me dona igual, els polítics només fan que això guanyar dines, yo lo que vullc es que me pugen el jornal-. I davant d'esta serie de respostes sempre ix el llistet de torn dient-me: - home això no es cosa nostra, ademés els cientifics i gent de lletres heu avalen-Lo que provoca en mi un cabreig i la consegüent explicació de torn.
El final mes resumit be a ser sempre el mateix: ¿ Com a hores d'ara, en temps de imposició llingüistica, de major esplendor del nostre meninfotisme, encara estem renyint per un ser o no ser dins del valencianisme, un ser o no ser dins del nacionalisme, i lo mes mal inclús un ser o no ser ven llunt dels nostres principis en els que soles te que tindre sentit el ser o no ser valencià, be siga per català o per espanyol?
¿ O es que volem quedar-mos com la torre d'Aledua, eixa que seguix oblidà inclús per a la gent que tingué un troset d'historia en ella, eixa que se veu des del poble o fins i tot des de la carretera, l'ermita o des de Matamon?
¿En realitat volem per a Valencia eixe futur?